Sóc Pau Puig Olives i vaig nàixer a Vinaròs el segle passat, un tres de febrer del llunyà 1973.

 

En aquesta vida he fet moltes coses, però mai no hauria pensat que m'hagués dedicat a la música i menys encara a bufar un instrument tant infravalorat socialment com la dolçaina. A sobre, des de fa un temps, bufo d'altres andròmines també poc conegudes.

 

Els records que tinc de la infantesa són majoritàriament molt bons i molt intensos. Recordo anar molt a la muntanya, explorar totes les roques submergides en platges properes, jugar sense parar fent autèntiques salvatjades, passar hores fent modelatge amb fang, estar amb molta gent molt entranyable i gaudir de moltes activitats socials,  culturals i polítiques (si és que les tres coses es poden destriar) que aquella època de transició política fictícia propiciava. Com veieu, de música res!

 

Ara bé, tot i la foto de l'esquerra, pel que fa a la música vaig començar allò que en diuen "de gran".  Sí que, quan era crio, vaig aprendre de mon pare algunes cançonetes amb una flauta dolça Moeck - d'eixes de fusta amb la boquilla de plàstic - i un cop em van regalar una guitarra per Nadal amb què vaig intentar puntejar algunes melodies... Notxe de pàs, alguna del Llach i alguna dels Beatles, però res més... la vaig arraconar ràpid. Jo des de ben petit que tenia clar que volia ser escultor.

 

A casa nostra s'escoltava molt de jazz des de Billie Holiday fins a Coltrane passant per Ornette, alguna cosa dels Beatles, un disc d'Eric Clapton, un de Jimmy Hendricks (Band of gipsy), Diòptria de Pau Riba, Al Tall, Llach, Mª del Mar Bonet, Pi de la Serra... La Peli Trúmpeli, el Rastre del Mig Pollastre...

 

De petit també vaig tenir un breu contacte amb la música "oficial", com diuen els músics titulats. Un dia un mestre de música del poble, Vadoret, va convèncer ma mare que m'apuntés a música. Jo no ho volia de cap manera, però... Als pocs mesos d'anar-hi l'home es va morir i llavors em van apuntar a La Banda del Poble. En aquella ocasió em vaig fer més fort en la meua negativa i els pares van cedir: es va acabar la música per un temps per a mi. Tot i això, anys després no sé què em va agafar i l'any abans d'anar a l'institut em vaig apuntar a música. Vaig tocar un parell d'anys el trombó i vaig arribar a tocar a la banda del poble, però em van fer fora de males maneres per negar-me a tocar a les corrides de toros, a la processó de Setmana Santa ni tampoc l'Imne d'Aspanya. Allò em va fer veure que la música, com totes les coses, és un instrument al servei de la ideologia. Si la música ha d'estar al servei d'alguna manera de pensar... almenys que siga la meva! Així que els meus pares em van comprar un saxo i el vaig començar a estudiar. L'instrument era meu i així no establia cap contracte de prestació de serveis amb cap "societat" musical.

 

Quan vaig acabar tercer de BUP, la meua mare em va regalar una dolçaina. De manera autodidacta, l'estiu del 1990, vaig començar el meu periple amb la dolçaina. Al poc temps vaig començar a tocar amb la colla de dolçainers del veí poble de Benicarló i poc després amb els nanos del meu poble. També vam fer una petita colla, La Nova, amb els culpables de posar-me el cuquet de la dolçaina a la sang: Joan Gregori, Marc Flos i el gran Balandra. Poc després es va iniciar l'activitat de la primera colla de dolçaina de Vinaròs, que va acompanyar els nanos per tots els Països Catalans durant molts anys.

 

El curs 92-93 no em vaig matricular de res, vaig fer una mena d'any sabàtic: vaig estudiar molt el saxo i vaig fer un parell d'assignatures de Filosofia a València on anava de tant en tant. Però llavors, al 1993, vaig marxar a estudiar Belles Arts a València, que és el que realment volia fer, vaig abandonar la dolçaina i només la vaig tocar a l'estiu amb els nanos. Allà vaig continuar estudiant saxo al conservatori.

 

El 1995, però, la meua germana Laia va anar a estudiar a València i es va apuntar a classes de dolçaina amb Xavier Richart. Em va contar coses molt interessants i vaig decidir apuntar-m'hi jo també. Decididament aquest fet va originar un canvi de direcció en la meua vida ja que aquest gran mestre, amb la seua potent personalitat, em va obrir un món que no coneixia i m'hi vaig submergir de cap. Em vaig enganxar a la dolçaina i vaig començar a estudiar de valent (cosa que no havia fet mai). Tot el que aprenia necessitava experimentar-ho i el 1996 vaig crear Tresmall, el meu primer grup on vaig començar a explotar els recursos que anava descobrint amb la dolçaina. Aquest grup va ser l'inici de tot. Amb la complicitat de la meua germana Laia i el tabaleter Jordi Sanç ens vam abocar de cap a treballar repertori i recursos, de manera que els tres vam acabar vivint junts i deixant de banda aquelles carreres que ens havien dut a viure a València per submergir-nos en el món de la música "tradicional" de la mà de la dolçaina i el tabal. Vaig conèixer Alejandro Blay, amb qui també vaig estudiar. Al poc temps, el 1998, vaig iniciar la meua activitat com a docent de dolçaina, que compaginava amb els bolos, el saxo al conservatori i la carrera de Belles Arts. Els saxo i les Arts les vaig acabar perquè no m'agrada deixar res inacabat, però amb el convenciment que mai no viuria d'allò perquè no m'interessava. En aquell moment fins avui mateix, tenia clar el que volia ser: dolçainer!

 

I així, explicat molt ràpidament, va començar tot. Si vols veure el meu currículum complet pots entrar a la pestanya Currículum que veuràs al menú, a l'apartat Sobre mi. I si vols saber Què faig ves a la pestanya que hi ha amb aquest mateix nom al mateix apartat.

Salut!