La meua col·lecció de canyes de dolçaina
Des que vaig començar a tocar la dolçaina, fins avui, han passat per les meues mans canyes de tipologies molt diferents. Algunes les he guardat o, senzillament, s'han conservat sense jo saber-ho en el fons d’algun calaix. De fa uns pocs anys cap aquí, i degut sobre tot a que he estat durant prou temps constructor de canyes de dolçaina, el meu interès per col·leccionar tipus de canyes ha anat en augment. Malauradament, avui dia ja és bastant difícil aconseguir segons quines canyes, sobretot les antigues, ja que per als dolçainers les canyes tenen gran valor en el moment en què són útils per tocar, però després solen anar a les escombraries.
​
En aquesta pàgina podreu veure imatges i mides de les canyes que fins al moment he aconseguit, i que he organitzat en dos blocs:
​
1. Les canyes antigues que he pogut aconseguir i que, per una qüestió generacional, no he arribat a tocar. Unes poques no les tinc físicament, però me n'han passat fotografies i les penjo perquè crec que son de gran interès.
​
2. Les canyes que he tocat durant la meua vida de dolçainer, exposades per ordre cronològic d'ús i també d'altres que, tot i no tocar perquè no m'han anat bé, he conservat.
​
Però si les separo en dos blocs no és només per això, sinó perquè considero el segon bloc com a canyes "modernes" inspirades en un tipus de canya de dolçaina castellana, i les del primer bloc com a canyes "antigues", que són la tipologia de canya que es va tocar fins els anys 60-70 - no sé si 80 - del segle XX i que avui dia només conec una persona que les toca, Juan Algabeño, de Peníscola (potser n'hi ha més).
​
Ja des dels inicis de tocar la dolçaina havia llegit que els dolçainers es feien ells mateixos les canyes, que també n'hi havia fetes de primes làmines de banya de bou, i fins i tot vaig veure alguna foto publicada de canyes antigues (més petites i irregulars en quant a forma) Però la primera persona que em va explicar que feia dècades es tocaven unes canyes diferents i que en deien valencianes va ser un dolçainer d'Algemesí, Enric Illana. Poc després en Vicent Borràs Faenes - que les va utilitzar al principi de tocar la dolçaina, abans de fer-se tabaleter - me'n va donar un parell que conservo com un tresor. Algú més m'ha comentat que va començar les classes de dolçaina amb les valencianes però que de seguida es va passar a les castellanes. Aquestes canyes valencianes eren diferents no només quant a construcció, sinó quant a les mides: eren més petites i més dures, confeccionades amb la part de la canya propera a l'escorça i no d'una pala plana sinó d'una pala corba, a l'estil de les canyes d'oboè, fagot, o de les canyes de dolçaina navarresa, i amb una sonoritat i unes prestacions evidentment diferents. Les persones que me'n van parlar deien que eren molt dures i pesades de tocar.
​
Crec - arrel de les converses que he mantingut amb diferents dolçainers - que hi ha un fet crucial que marca un abans i un després en les canyes de dolçaina. Quan alguns dels nostres mestres (Richart, Ahuir, Josemi...) van començar a anar a classe amb Joan Blasco, aquest ja tocava amb canyes castellanes, de Valladolid sembla ser. Així que - després d'anar lligant caps i relacionant converses d'aquí i d'allà - entre la dècada dels 70 i la dels 80 del s.XX alguns dolçainers, com a mínim els que estaven amb contacte amb Blasco, ja havien provat i tocaven les canyes castellanes, que eren menys dures, cansaven menys, tenien un so més potent i resultaven més versàtils que les canyes valencianes.
​
Xavier Ahuir em va contar que com que no era senzill trobar canyes castellanes (en venien de vegades a Gualco i a algun lloc més) va decidir anar a Valladolid a parlar amb l'home que els feia les canyes. Aquell home només en va fer una, però Ahuir ja portava un temps intentant fer-ne i gràcies a això va poder copsar tot el procediment que aquell home li va mostrar. Les va adaptar - i amb el temps les va anar readaptant - a la dolçaina i al tudell de la dolçaina, i és en aquest moment quan comença la producció del nou model de canya a la nostra terra.
​
Les que, fins aleshores, eren les canyes suposadament tradicionals, es van deixar de tocar en favor d'unes altres que milloraven en molts aspectes la feina del dolçainer. Suposo que aquest fet va ser determinant ja que va permetre millorar aspectes tècnics, allargar la durada de les tocates i plantejar-se de començar a experimentar tècniques que fins ara o no s'havien provat o eren molt dificultoses amb les canyes valencianes.
​
Això que he intentat resumir en pocs paràgrafs i que sorgeix de la interrelació entre les dades obtingudes de diferents converses amb diferent gent, hauria de ser abordat de manera més seriosa, amb recerca i localització d'informants i amb la realització d'unes entrevistes exhaustives, contrastant informació, per tal de reconstruir de manera fiable aquest fet que, almenys jo, considero importantíssim. Aquí deixo la idea, a veure si algú amb la capacitat, el temps i les ganes es decideix a dur-la a terme. Tothom li estarem molt agraïts. Igualment, si algú em vol aportar informació/rectificació l'aportaré a aquesta pàgina gustosament citant a l'informant.
​
És curiós que aquest fet és bastant desconegut dins el món de la dolçaina. En un moment del temps es va abandonar una cosa suposadament pròpia per una altra perquè, senzillament, anava millor, i no es va considerar que això alterés res ni suposés cap traïció a la tradició. El sincretisme, l'adopció, l'adaptació, l’evolució... formen part indispensable de la tradició. El que ara considerem tradicional va ser modern en un primer moment. El que ens ha arribat és senzillament perquè ha sobreviscut aplicant una sèrie d'estratègies que li han permès perdurar en el temps.
​
Efectivament, sobre el fet que abans es tocaven unes canyes i ara se'n toquen unes altres manllevades d’una “altra” tradició (i no entrarem a parlar de les dolçaines ni els tudells ni el repertori) es podria generar un interessant debat sobre la tradició i com aquest concepte - crec que mal entès i ple de tòpics - ens ofega i ens determina en excés.
​
Si, sovint es jutja i es sentencia a partir d'un suposat cànon de “tradicionalitat”, de “terrunyo”, d’autenticitat i, de vegades, quan algú intenta fer canvis se'l rebutja frontalment.
​
Conec dolçainers i dolçaineres, cantadors, grallers, sacaires... que han estat - i són - criticats pel seu tarannà innovador bé en la tècnica, bé en el repertori, bé en la interpretació, bé en la fusió que porten a terme amb l'instrument o també, en alguns casos, qüestionats per la indumentària, o per la metodologia, per l'instrument que toquen o per la canya que utilitzen. Fins i tot hi ha qui diferencia entre dolçainers tradicionals i no tradicionals. I ho fonamentem generalment pel fet d'allunyar-se de la tradició, de les coses tal i com es creu que s'han fet tota la vida. Estic convençut que si sapiguéssem més coses de la història de la dolçaina, dels tudells, de les canyes, de les músiques que toquem, de les tècniques que utilitzem, dels ornaments que utilitzem i els que no utilitzem, dels tabals i els ritmes que toquem, de l'afinació o de tantes altres coses, potser canviaríem la manera de veure les coses o acabaríem veient que aquí de tradicional "de tota la vida", ja no queda gran cosa i que potser en fem un gra massa amb aquesta mena de pseudo-immobilisme avalat per la suposada tradició. Les coses evolucionen, es reinventen, s'adapten, s'hibriden... No hi ha altra manera de sobreviure. Si alguna cosa de tradició ens ha arribat és gràcies a aquesta capacitat d'adaptació i transformació. Això sí, mantenint la genètica, el codi, si pot ser i si encara en queda. Hem canviat les canyes, les dolçaines, els tudells, les plantilles instrumentals... potser més sense voler-ho que volent, tot buscant una suposada millora, tot buscant facilitar, agradar. Segur que ho seguirem fent. I segur que ho podríem fer millor. Però paral·lelament i, precisament, per fer-ho millor, és imprescindible saber d'on venim, conèixer un poc el passat, encara que siga el més recent. Perquè com diu un amic: el vell és nou!. I redescobrir el vell pot obrir camins i encetar un gran pas cap a la modernitat.
​
Gaudiu tot seguit de la col·lecció de canyes. Tot i que en tinc algunes més, només poso les que sé qui les feia o qui les tocava.
​
Si cliqueu a sobre les veureu més grans!
Les canyes "antigues":
Les poso per ordre cronològic, a mida que les vaig anar coneixent. Evidentment en falten, però malauradament no les conservo. Hi poso les mides externes perquè us feu una idea, tenint en compte que algunes mides, sobretot la de l'entrada del tudell, no son fiables en tractar-se de canyes molt usades i que tenen molts anys. Les mides, a més a més, es poden modificar per l'usuari per millorar el rendiment de la canya.
Canya del gaitero de Queretes, Demetri Omella
Aquesta canya me la va donar l'amic Joan Pellisa, de la Fatarella, quan li vaig dir que tenia interès per conèixer canyes antigues. Em va dir que era una canya utilitzada per Demetri Omella, gaitero de Cretes (Queretes) població del Matarranya, a la Franja d'Aragó.
Fa 30'5 mm de llarg, uns 14mm d'ample a la punta de la canya i 5mm d'entrada del tudell. Està feta de la part del vernís de la canya i gubiada per dintre, la pala és corba (com les canyes d'oboè o fagot) i fa 1mm de gruix a la part més gruixuda.
Més canyes de Demetri Omella
Aquí podeu veure més canyes de Demetri Omella, de Queretes. Aquestes no són de la meua col·lecció sinó de la de Joan Pellisa, que m'ha cedit les fotos. Les incloc perquè son interessants. La primera de l'esquerra està inserida en un tros de tub de conducció de gas de la cuina de casa, que feia de tudell...brutal!
No tinc les mides però, com podeu veure, difereixen una mica d'una canya a una altra, ja que les mides no estaven tant estandarditzades com ara, ni l'afinació tampoc. Son de la mateixa factura que la canya de la foto anterior.
Canya valenciana cedida per Vicent Borrà s
Aquesta és la primera canya antiga que vaig aconseguir. Me la va donar Vicent Borràs Faenes fa molts anys, cap als finals de la dècada dels noranta, quan feia poc que jo treballava de mestre a l'Escola de
dolçaina i tabal d'Algemesí. Ell abans de tocar el tabal va començar tocant la dolçaina i va arribar a tocar amb aquestes canyes que, per sort, conservava. Em va explicar que en deien canya valenciana, front la canya castellana que va venir de seguida i la va desplaçar. No sé, però, qui les feia.
La canya fa 36'5mm reals de llarg (del que es veu hi ha una part considerable que és fil sobre el tudell, per segellar) un poc més llarga que una canya moderna. 14,5mm d'amplada i el coll fa 7,5mm. Podeu observar perfectament el vernís (la crosta de la canya) a la part no rebaixada. Està feta a partir d'una pala corba.
Canya cedida per Juan Algabeño, dolçainer de PenÃscola
Aquest és una altre model de canya que tocava Juan Algabeño. Sembla ser un model més actual que l'anterior canya perquè té una factura molt perfecta que busca obtenir un resultat el més estàndard possible. Juan diu que la va comprar com a canya de gralla, però el cas és que no sé de què és ni d'on pot venir. Els dos filferros que té per regular l'obertura, la manera com està amarrada i la capa de vernís que subjecta el fil mostren un procés de construcció molt perfeccionat i estandarditzat que s'assembla al de les canyes de tible, tenora o gaita navarresa, però amb una entrada de tudell prou més gran. Fa 32'5mm de llarg, 14'5mm d'amplada, 8mm al coll i uns 5'5 a l'entrada del tudell.
Canya que utilitzava en les dècades dels 60-70 el dolçainer Vicent Prades, de Tivenys
Canya de Juan Albabeño, dolçainer de PenÃscola
Ja fa uns anys em va trucar Juan Algabeño, dolçainer de Peníscola. Jo no el coneixia. Necessitava que li fessin canyes i li van passar el meu telèfon. La meua sorpresa va ser que volia que li fes canyes com la que veieu a la foto perquè, clar, ja feia molts anys que no en trobava i ja no li'n quedaven (i les hi vaig fer, clar). Algabeño toca amb dolçaines modernes quan ha de tocar amb altra gent, però quan toca sol utilitza una dolçaina antiga (en té dues d'iguals), llisa i amb argolla metàl·lica a la campana i una altra a l'entrada del tudell, amb les parets de la campana molt primes. Semblant de forma a una gralla seca o una dolçaina navarresa, però més estreta. Amb aquesta dolçaina només pot tocar amb canyes "de les de antes" com ell diu. Aquesta canya fa 30,5mm de llarg, 13mm d'ample, 8,5mm al coll i 5'5mm d'entrada del tudell. Tot i que és difícil de distingir, la pala fa aproximadament 1'5mm a la part més gruixuda.
Algabeño és dels que sosté que el pas pla de dansa de les comarques de Castelló era aksak (una mena d11x16 inexacte) com ho és encara als Ports i, tot i que segons ell bastant desvirtuat, a Peníscola.
Canyes dels Boronat, de Callosa
La veritat és que no recordo qui em va cedir aquestes canyes. Potser Ramon Garcia, d'Algemesí, o Vicent Borràs... no ho recordo. Les feien, segons em van dir, els germans Boronat de Callosa. No tinc més informació, però us puc ben assegurar que són un canyot que jo no tindria prou bufera per fer sonar. Tenen un interior molt gran, amb un pas d'aire considerable. L'entrada del tudell té 6'5mm de diàmetre interior, quan una canya actual sol tenir entre 5 i 5'5mm. Les dues canyes fan 32'5 i 33mm de llarg, uns 15'5mm d'ample i uns 11mm al coll. No tenen vernís (corfa) i les pales tenen un gruix màxim d'1mm. A diferència de totes les canyes mostrades anteriorment, sembla que aquestes estan construïdes a partir d'una làmina plana de canya i, per la porositat i densitat de fibres, no sembla que siga de la part de la canya propera a la corfa.
Aquesta canya la tocava Vicent Prades, de Tivenys, cap als anys 60-70 del segle XX. Aquest dolçainer tocava amb una dolçaina castellana amb claus però molt més petita. Sembla que la foto estiga deformada però la imatge és real. És increïble la semblança entre aquesta canya i les primeres canyes que vaig tocar de Xavier Ahuir, amb la diferència que aquesta canya és molt més curta que les del dolçainer de l'Eliana. Fins i tot el fil sembla el mateix.
Fa 29,5mm de llarg, 15,7mm d'ample, 10'5mm al coll i 5mm d'entrada de tudell. Està feta a partir d'una làmina plana i no te vernís. El gruix màxim de la pala és aproximadament d'1mm.
Les canyes "modernes":
Les poso per ordre cronològic, a mida que les vaig anar coneixent. Evidentment en falten, però malauradament no les conservo. Hi poso les mides perquè us feu una idea, tenint en compte que algunes mides, sobretot la de l'entrada del tudell, no son fiables en tractar-se de canyes molt usades i que tenen molts anys. Les mides, a més a més, es poden modificar per l'usuari per millorar el rendiment de la canya.
1. - Les primeres canyes amb què vaig començar a tocar. Me les feia jo...
La primera canya que vaig tenir era de Valladolid, la vaig comprar a Portolés, Castelló, amb la meua primera dolçaina. Però en trencar-se no sabia com aconseguir-ne més i em vaig fer aquest tipus de canyes intentant copiar la trencada que tenia. Em sortien totes diferents, però per al que tocava jo en aquella època ja em treien del pas. Quan es va fundar la primera colla de dolçaina i tabal de Vinaròs els feia canyes per a tots. Solia nugar-les amb fils de colors, de vegades fent la senyera. Malauradament no en conservo cap de les de fils de colors.
Aquestes fan entre 35 i 36mm de llarg, entre 15 i 16mm d'ample a la punta i entre 10 i 12mm de coll. L'entrada del tudell entre 5'5 i 6mm. Feta a partir d'una pala plana.
Tot i això, vaig acabar passant-me a les canyes segovianes, que tocava tothom per aquella època pel nord de Castelló i les Terres de l'Ebre.
2. - Les canyes castellanes, de Segovia
Canya de dolçaina castellana. Construïda crec recordar a Segòvia per Zamarrón, però la meva memòria no és en absolut fiable. Amb aquestes canyes vaig tocar durant els meus inicis, del 90 al 94 aproximadament. Tothom les tocava pel nord de Castelló i les Terres de l’Ebre. Actualment encara les toca molta gent, sobretot els grallers de les Terres de l'Ebre.
En aquella època aquestes canyes anaven molt bé, o almenys és el record que tinc.
Aquesta fa 37mm de llarg, 10'5 d'ample a la punta, 7mm al coll i amb una entrada de tudell de 6mm. La pala fa poc més d'1mm de gruix a la part no rebaixada. Feta a partir d'una pala plana.
3. - Les canyes de Xavier Ahuir
Cap al 1994, en començar a estudiar la dolçaina a València amb Xavier Richart, em vaig passar a les canyes fabricades per Xavier Ahuir a instàncies del meu mestre. Eren totes molt diferents i s’havien de triar i rebaixar prou, però les que sortien bones eren espectaculars. Va ser un canvi brutal, vaig haver d'aprendre a tocar amb les canyes més rebaixades i més obertes però aconseguint el mateix volum que amb les canyes més dures segovianes que fins aleshores utilitzava.
Aquestes concretament fan 35mm de llarg, uns 17mm d'ample a la punta i aproximadament 11mm al coll. La pala fa aproximadament 2mm de gruix en la part no rebaixada. Feta a partir d'una pala plana.
4. - Les canyes de Xavier Ahuir amb fil sintètic
En passar els anys Ahuir va substituir el fil de fibres naturals per fil de fibra sintètica. Les canyes eren de la mateixa tipologia, però sovint estaven un poc trencades dels laterals, on s'amarra el fil, suposo que perquè el fil sintètic és més dur - i aquell, a més a més, era molt gruixut - i transmet més la pressió que es fa en amarrar la canya i de vegades la trencava massa.
Aquesta fa 34'6mm de llarg, 16,5mm d'ample a la punta, 11mm de coll i una entrada de tudell de 5'2mm. Feta a partir d'una pala plana.
5. - Les primeres canyes de Claramunt que vaig provar
Canyes de Miquel Calaramunt, de les primeres fornades. Eren més petites que les que fa ara i més petites que les d'Ahuir. Primer vaig provar la del fil verd i posteriorment va canviar el model fent-les com la del fil vermell, un poc més ampla. Em van agradar molt, sobretot el model més estret (la del fil verd) i vaig començar a tocar aquest model de canya fins que va canviar el model de seguida per un de més llarg i més ample.
La del fil verd fa 32mm de llarg, 16'5mm d'ample a la punta, 10mm de coll i una entrada de tudell de 5'5 aprox.
La del fil roig fa 32mm de llarg, 17'2mm d'ample a la apunta, 11mm ala coll i una entrada de tudell de 5'5mm aprox.
Les dues fetes a partir d'una pala plana.
6. - Les canyes de Claramunt, un altre model
Canya de Miquel Claramunt, de les primeres del segon model. Aquestes canyes respecte els dos models anteriors eren més llargues, amb un pas d'aire interior més gran que provocava gastar més quantitat d'aire, anaven un pel més dures i em dificultaven fer determinades coses, així que vaig tornar a utilitzar les canyes d'Ahuir.
Aquesta concretament fa 36'7mm de llarg, 17mm d'ample a la punta, 11'3mm al coll i una entrada de tudell de 5'2mm aproximadament. Feta a partir d'una pala plana.
7. - Canya desconeguda, probablement catellana o
imitació daquestes
Aquesta canya no se d'on la vaig aconseguir i, per tant, no en se la procedència. Això sí, sembla de factura castellana o almenys una imitació d'aquest model.
Fa 36'5mm de llarg, 16mm d'ample a la punta, 11'4mm al coll i 5'7mm d'entrada de tudell. Feta a partir d'una pala plana.
Curiosament el fil amb que està nugada és fil de cosir.
9. - Les primeres proves buscant la canya bona.
I em vaig decidir a iniciar l'aventura de fer unes canyes a la meua mida.
Vaig començar un treball de recerca de material, mides i models de referència per mirar de construir canyes que m'anessin bé. Canviava llargades, amplades, interiors, gruixos, tipus de fil, models de rebaix...i les anava numerant. Provava mil maquinetes diferents per fer rebaixos i per fer pales planes...però cap estri m'anava bé. En vaig fer centenars o milers de canyes de prova.
La cosa funcionava, però no tant bé com desitjava.
Conservo moltíssimes proves d'aquella època. Amb les que anaven bé feia els meus bolos i les meues classes, com la de la imatge.
Aquesta fa 35'8mm de llarg, 16'5mm d'ample a la punta, 10'6mm al coll i 5'3mm d'entrada de tudell.
11. - El model definitiu: La canya de la corxera
Després de moltes proves de material, d'interiors, de fil, de tipus i mides de rebaix...va sortir la canya de La Corxera. Una canya feta, no ens enganyem, al meu gust i al dels meus propers. Eren canyes versàtils, amb un gran registre, una bona sonoritat i que deixaven fer dinàmiques. I tot amb una demanda d'aire que permetia frasejar amb comoditat. Tot i fer-les de manera totalment manual es comprovaven totes abans de comercialitzar-les.
Com a anècdota he de dir que les que em quedava per a ús personal no portaven la corxera i, per tant, no conservo cap canya amb aquesta marca. Sort de X.Richart i A.Blay que m'han cedit les fotos. La de l'esquerra ha fet molts concerts, la de la dreta no ha estat ocada mai.
Feien 35mm de llarg, 17'5 d'ample a la punta, 10mm de coll i una entrada de tudell aproximada de 5'5mm.
Amb el temps vaig estretir un poc l'amplada de la punta de la canya.
Vaig construir aquest model fins l'any 2007. En va agafar el meu testimoni Cristóbal Aixendri, d'El Perelló.
8. - La meua primera canya de la segona època
Del 1994 al 96 vaig tenir la sort d'estudiar al Conservatori Municipal de València amb Xavier Richart. Allà vaig canviar de model de dolçaina (fins llavors tocava amb una del Grau de Castelló) i de model de canya (vaig canviar de les castellanes a les de X. Ahuir) Per acabar els estudis calia fer un treball teòric a l'últim curs. Jo estava desesperat amb les canyes i Xavi em va proposar reprendre els meus inicis i fer una canya amb la que toqués l'exàmen de final de curs. I la vaig fer, a partir de canya d'un pal de granera i molt d'amor. La cosa va funcionari ell em va animar a continuar experimentant.
Aquesta, per sort, la conservo.
Fa 34'3mm de llarg, 16'4mm d'ample a la punta, 9mm de coll i 5'5mm d'entrada de tudell. Lligada amb fil d'empalomar.
10. - El model quasi definitiu
Em vaig associar amb Alejandro Blay que va aportar els seus coneixements teòrics, ja que havia estat assessor d'altres constructors. Vam medir exhaustivament les millors canyes que ell conservava, les millors de X. Richart i les millors meues. Vam comparar mesures i vam extreure diverses conclusions. Vam fer diversos viatges cercant material i decidirem una línia de treball. D'aquesta manera vaig començar a definir el model que acabaria comercialitzant.
Aquestes son proves d'aquella època. Fan 15mm de llarg, 17'5 d'ample a la punta, 10mm de coll i una entrada de tudell aproximada de 5'5mm.
12. - Les canyes dels Bessons
Al poc temps de comercialitzar les meus canyes i degut a la demanda de canyes que tenia em faltava temps material per dedicar-me a investigar i fer proves per millorar més el producte. Vam acordar amb Domingo i Antonio Llopis "els Bessons" que els ensenyaria a fer canyes i quan en sabessin jo em dedicaria a fer proves per millorar-les. Van estar venint a casa cada setmana durant any i mig però les canyes no sortien com Blay i jo desitjàvem, així que em vaig desvincular del tema. Ells però, van seguir fent canyes pel seu compte i ho continuen fent.
Les mides, evidentment, eren les mateixes que les descrites en el model anterior.
13. - Les canyes de Cristóbal Aixendri
Després de l'aventura amb el Bessons, Cristóbal Aixendri, un dels millors alumnes de dolçaina que he tingut, va iniciar-se en la construcció de canyes i em va demanar ajuda. Li la vaig donar i li la continuo donant.
L'any 2007 set vaig marxar a estudiar a Barcelona i allà no tenia ni lloc ni temps per fer canyes. Així que vaig deixar de fer-ne i des d'aquest moment vaig començar a tocar amb canyes de Cristóbal, cosa que segueixo fent.
Fan 35mm de llarg, 17'5 d'ample a la punta, 10mm de coll i una entrada de tudell aproximada de 5'4mm.
Recentment fa el model de la dreta, que te el pont més aprop de la punta.
14. - Les canyes de Jose Ferrándiz, de Muro
Canyes de Jose Ferrándiz, de Muro. És un producte molt ben acabat i ajustadíssim de preu. I la matèria primera és bona, que és el més important.
Jo les utilitzo per a tocar la dolçaina en fa. Per a adaptar-les al meu gust li retiro el pont aproximadament un mil·limetre i així te més superfície rebaixada i em resulta més versàtil.
Fa 35'5mm de llarg, 17mm d'ample a la punta, aprox. 10mm al coll i amb una entrada de tudell aprox. de 5'5mm.
15. - Les canyes de "La Llobera" de Beneixama
L'any 2010, Vicent Sanz, de Beneixama, em va ensenyar les canyes que feia, La llobera. Em van agradar tot i que consumien molt d'aire, i en vaig comprar unes quantes.
Son unes canyes molt ben fetes i amb el fil de colors, com les que feia jo quan vaig començar.
Les que li vaig comprar en aquella època feien 35'5mm de llarg, 17mm d'ample a la punta, 10mm al coll i 5mm a l'entrada del tudell. Fetes a partir d'una pala plana.
17. - Les canyes de Paco Escudero
Com que m'agrada aconseguir canyes, fa uns pocs anys li vaig comprar aquesta a Paco Escudero, constructor de dolçaines, tarotes i altres instruments.
És una canya curiosa, ja que sembla que combina la tècnica de construir la canya a partir d'una pala plana i la de la canya de gralla, que esculpeixen sobre la canya. La canya està feta d'una pala plana amarrada, però sembla que la part on entra el tudell està taladrada. Això a simple vista, caldria contrastar-ho amb ell, clar.
fa 35'30mm de llarg, 16'65 d'ample a la punta, 10'5 al coll i una entrada de tudell de 5mm.
16. - Les canyes de Joan Bautista Soriano, del Puig
L'any 2008 o 2009 es va posar en contacte amb mi Joan Baptista Soriano, dolçainer del Puig. Volia que li tirés una maneta per a fer canyes i va venir en diverses ocasions a Barcelona, on jo vivia en aquella època. Joan és hàbil i ràpid. Li vaig ensenyar el que sabia i ell va anar fent les seues provatures, amb un resultat interessant.
Aquesta fa 36mm de llarg, 16'5 d'ample a la punta, 9'5mm al coll i una entrada de tudell de 5mm.
18. - Les canyes del "Xaparro"
Toni Martínez, Lo Xaparro, em va passar ja fa temps aquesta canya feta per ell.
És una canya de factura un poc diferent. Pala plana també, però de gruix petit (1'5mm) i interior petit, amb poc pulmó. Llarga i estreta.
Fa 38'5mm de llarg, 16mm d'ample ala punta, 9mm de coll i una entrada de tudell de 5mm.